Felicitat

A la majoria de la gent ens costa creure que estem en canvi constant. «Creixem» i fem tímids «progressos», així entre comilles perquè crec que no es tracta de si és positiu o negatiu, sinó que siguem precisament nosaltres mateixos (i molts cops també la gent que convivim cada dia) els darrers a adonar-nos-en.
Resulta que el dissabte passat vaig quedar amb dos altres amics de fa molt. No és que ja no ens haguessim trobat no fa gaire, tampoc, però el fet que els altres no hi haguessin pogut anar li va donar a aquesta trobada un aire més personal. Crec que quant més gent hi ha, més gran és el risc de que les converses caiguin a la superficialitat; no aprofundim, potser perquè ens trobem menys a gust per a parlar de nosaltres. Vaig marxar amb una pregunta al cap: estic millor que no pas abans?
Així de cop no ho sabria pas dir, però crec que en plan conformisme, sí. Mira'm, tot i que la vida no em vagi la mar de bé, ja no em deprimeixo cada dia. Ja sé que no trobaré cap sentit a la meva existència, no podré pas deixar de ser qui sóc, però gaudeixo del meu, que són les llengües, i això és prou per omplir-me la buidor que si fa no fa tots portem a dins i donar-me l'empenta per tirar endavant.
No sóc pas feliç, però qui ho és? Crec que he après a viure amb això...