Journal The Sims #01 Mes voisins insupportables faisaient du bruit à nouveau hier soir et j'en pouvais plus ! J'ai décidé de me venger. Chaque jour, ils se plaignent du bruit de chez moi, quoiqu'on ne fasse absolument rien de bruyant ici (j'habite avec mon frère) et leur maison soit l'enfer tout le temps avec leur maudit karaoké et télévision trop forte. On a déjà discuté de ce thème avec eux plusieurs fois. En fait, on s'est quand même battu (oui, physiquement battu, quoique personne aie appelé la police !), mais tout ça n'a pas eu aucun résultat. Je trouve ça très injuste qu'ils frappent à ma porte pour se plaindre, quand chez eux, c'est toujours un bordel, pratiquement une orgie dont on doit toujours résister au bruit, et pour eux, il n'y a aucun problème, parce que ce n'est pas leurs tympans qui font mal. Très bien: moi j'ai étudié beaucoup de la magie et j'ai réussi à apprendre tous les maléfices et potions, toujours avec la vengeance dans ma tête. Hier soir, le bordel a commencé à nouveau chez mes “chers” voisins. J’ai préparé ma baguette magique et j’ai transformé tout le monde en objets et j’ai mis leur maudit karaoké et leur télévision en feu ! Les pompiers sont venus et personne n'a fini par avoir des blessures, mais maintenant ils n’ont plus leur karaoké ni leur télévision et la ville de San Myshuno se repose en paix. J’espère qu’après tout ça, ils vont déménager une bonne fois pour toutes ! Au moins moi, je ne pourrais jamais rester dans la même maison après tout ce qui s’est passé. Ils n’ont pas pu prouver à la police que c’était moi qui aie essayé d’incendier leur appartement, alors je me sens libre et calme. J’espère que depuis maintenant, ils vont se noyer dans leur vie ennuyeuse et sans amusement ! Et j’espère ne plus jamais rencontrer cette ostie d’Akira Kubo, il est le pire NPC du jeu. ** Cet article est just un journal de mon gameplay de the Sims 4 et n'a aucun lien avec la réalité **

L'estrany Cas dels Capdevila - Seqüència (V) Quan va mirar per escrutar des d’on venia la cançó, va albirar un grup d’alumnes a dos bancs de distància, dels quals sobresortia el Caio amb un petit altaveu portàtil, des d’on sortia la cançó intrigant. El Caio es va adonar que el Carles hi semblava interessat i li va saludar amb un somriure gentil i un gest de mà. La cançó va acabar després d’alguns minuts i el Carles va haver d’anar a la cambra del seu orientador per a fer-li algunes consultes. Passada una setmana, el Carles va tornar a trobar el Caio assegut al banc davant la facultat fumant-se un porro i escoltant música amb el seu altaveu portàtil. Aquesta vegada, escoltava una cançó de rock brasiler, que també li semblava bastant alternativa, tot i que no familiar. Ell li va saludar en un portuguès macarrònic i li va explicar que era nou a la ciutat i que encara estava aprenent el portuguès. El Caio, un noi molt amable, va seguir xerrant amb el Carles i, quan s’hi van adonar, ja estaven discutint literatura brasilera i canviant suggeriments de llibres i obres que li podrien interessar l’un a l’altre. Va passar més o menys mitja hora abans que arribés la Vivianne, la companya del Caio, i s’unís a la xerra. Des d’aquest moment, el Carles va desenvolupar les seves primeres amistats que almenys semblaven autèntiques, sense pretensions ni interessos secundaris. Va seguir trobant la parella per la universitat diàriament i fins i tot va anar amb ells a un bar universitari que hi havia al costat de la sortida que donava al seu barri. Un divendres, el Carles va anar a l’oficina de la policia federal per a fer algunes preguntes quant a la situació del seu visat. L’oficina quedava a cinc quilòmetres de distància i ell va resoldre anar-hi caminant per a conèixer la ciutat, a més a més perquè feia un dia molt bonic de sol. Mentre caminava per l’avinguda plena de botigues que duia a la policia federal, va sentir de nou una melodia familiar provinent d’alguna de les botigues. Després de intentar, sense cap èxit, localitzar el lloc des d’on sortia la música, va resoldre seguir caminant, ja que no volia perdre temps amb tonteries. Quan va recomençar a caminar, va reconèixer la cançó: era la mateixa de l’altre dia, que el Caio estava escoltant amb el grup d’amics davant la facultat de lletres. “Ah, no pot ser! Li demanaré després el nom de la cançó”, va pensar el Carles i va seguir caminant mentre xiuxiuejava la melodia alegre que tant li agradava.

L'estrany cas dels Capdevila - Seqüència (III) Al seu cap hi havia un embolic lingüístic: des de petit havia aprés llengua de signes brasilera amb la seva mare, el català amb la família del pare i el castellà amb la televisió i, finalment, a l’escola. I ara vivia en un nou país on es parlava el portuguès, no tant allunyat de les llengües que ja parlava, però prou diferent per a fer-li pensar que estava perdent el seny. De totes maneres, feia el seu millor per a aprendre la llengua i comunicar-se amb els altres nens de l’escola, que venien de tots racons de l’illa i parlaven amb un accent molt característic i peculiar. Era especialment proper de l’Isadora Schmitz, una noia sorda i paraplègica que estudiava en la seva classe i amb qui passava la gran part del temps. Finalment, era l’única companya de classe amb qui es podia comunicar sense cap dificultat i, a més a més, li queia molt bé. Dos dies desprès de la seva primera aparició, el gatet negre va tornar a aparèixer a la finestra. Aquesta vegada, es va quedar paralitzat, mirant fixament al petit Joan, que al seu torn li va somriure i fer xiulets amb la intenció de que s’apropés a ell. El gatet li va mirar fixament als ulls i, passats alguns segons, va parpellejar lentament els seus ulls d’esmaragda, demostrant-li que se sentia confortable a la seva presència i va tornar de sobte corrent cap al carrer. Aquesta escena es va repetir diverses vegades, fins a que un dia, el gatet va finalment respondre als xiulets del petit Joan i va entrar per la finestra a fregar-se afectuosament contra les seves pernes. Al mateix moment, va venir la mare des de la seva habitació i el Joan li va demanar amb una mirada suplicant si podia adoptar el gatet. La mare, inicialment, va dubtar una mica, però aviat li va dir que sí, perquè també li agradava la idea de tenir una mascota fent-li companya.

L'estrany cas dels Capdevila - seqüència (II) Desprès de dues setmanes baixant i pujant la colina diàriament, els Capdevila s’havien acostumat a aquesta rutina i fins i tot s’hi havien desenvolupat una certa resistència física: ja no se sentien tan exhaurits desprès de pujar el carrer i de vegades, ho feien dues o tres vegades al dia. Fins i tot el petit Joan s’havia acostumat al trajecte diari cap a l’escola, perquè a mig del camí, sempre trobaven gatets de carrer del veïnatge i l’Alice li deixava acariciar-los. Ells eren estranyament dòcils i no demostraven cap resistència a les seves carícies. Com que el veien apropar-se pel carrer, venien miolant i es fregaven a les seves pernes, demanant per carícies sense fi. II “Mamà, trobo a faltar el Manel.”, deia diàriament el petit Joan a la seva mare en llengua de signes, referint-se al seu cosí que vivia a Barcelona. El Manel era l’únic cosí que tenia el petit Joan. S’havien nascut amb només tres dies de diferència i passat tota la seva infantesa com millors amics. No era extraordinari que, desprès de tres mesos allunyats, el petit Joan ja començaria a sentir-se solet. Encara no parlava bé el portuguès i tot i que els nens brasilers fossin bastant oberts i acollidors, ningú podria mai substituir el seu cosinet estimat. Es posava trist quan era a casa i de vegades plorava, el que va amoïnar la seva mare desprès d’alguns dies. El seu estat d’ànim només millorava una mica quan feien trucades de vídeo amb la seva tieta Rebeca i el Manel, que no semblava fer-li tant cas com el li feia a ell. Un dia, al fi de la tarda, va aparèixer a la finestra de la sala d’estar un petit gatet negre amb ulls grans i verds. Es va quedar immobilitzat mirant-lo des de fora per alguns minuts i de seguida va tornar corrent cap al carrer. La mera presència del gatet el va fer sentir una mica més reconfortat. El petit Joan es va esbossar un somriure alhora que va arribar la seva mara des de la cuina, demanant-li en gestes ràpids per què somreia, ella mateixa demostrant alegria per veure el seu fill en estat de bon humor. Ell només li va dir que havia vist un gatet maco a la finestra i va tornar la seva atenció cap al deure de l’escola que estava a punt de terminar. Portava un diccionari portuguès-castellà que feia servir tots els dies.

L'estrany cas dels Capdevila - part I - seqüència (1) Cansats pel viatge, desprès d’agafar les seves maletes – hi havia tantes, que potser haurien d’agafar dos taxis – els Capdevila van sortir de l’aeroport i es van dirigir cap a un hotel al centre de la ciutat. Allí quedarien fins a que trobessin una casa per a viure la resta de l’any, i tant de bo fos aviat, perquè l’estada era massa cara per a que hi quedessin més d’un mes. L’hotel era situat davant del mar i només se’n quedava separat per una avinguda llarga que es deia “Avenida Beira-Mar”, des de la qual sortien dos ponts cap al continent – un vell, que estava inutilitzat, però que servia com targeta postal de la ciutat (el pont Hercílio Luz) i una més nova, que connectava l’illa al continent i servia de porta d’entrada a aquesta capital isolada en el mar. Durant dues setmanes, la família va agafar diàriament un autobús cap a la universitat, que quedava a l’altra banda del complexo del “Morro da Cruz”, una cadena de petites muntanyes que separava el centre dels barris universitaris: la línia d’autobús es deia “Volta ao Morro”, o “Volta a la Muntanya” en català, i recorria un camí molt bonic per les platges al voltant de la muntanya principal fins a que arribés a l’altra banda, on hi havia el campus principal de la universitat. Al cap de dues setmanes, van finalment trobar una casa al barri anomenat Carvoeira. Tot i que La casa es trobés molt a prop de la feina, calia pujar un carrer abrupte per a què es pogués arribar-hi, perquè es tractava de l’última casa del barri, al cim d’una colina. El Carles arribava a casa suat i esbufegant tots els dies i havia de passar circa 5 minuts bevent aigua i panteixant fins a que pogués tornar a respirar normalment. Als primers dies, el seu cor bategava tan fortament, que ell pensava que podria tenir un atac i caure mort davant del seu fill. Però la vista valia la pena: vivien justament al cim de la conina i des d’enllà, podien veure tot el campus i els barris on es reunia la població universitària – i fins i tot un petit racó del mar, que s’amagava rere la muntanya.

L'estrany cas dels Capdevila - contes d'en Rubito, part I Hola a tothom. He començat a escriure alguns contes per a entrenar el meu català, i com italki és l'únic website on he trobat aquesta funcionalitat de correccions, els penjaré aquí per a que la gent els pugui corregir i donar-me la seva opinió. Jo també us puc ajudar amb l'aprenentatge del portuguès o qualsevol idioma que parlo i estic obert per a fer nous amics! Una abraçada a tothom des del Brasil! L'estrany cas dels Capdevila - part I Per fi la família Capdevila baixava de l’avió: desprès d’un trajecte que comprenia tres vols, un d’ells transatlàntic, havien per fi arribat a Florianópolis, una illa al sud del Brasil, banyada per l’oceà Atlàntic, les platges de la qual eren famoses nacionalment pel surf i per la seva bellesa natural. Òbviament, la família no vindria mai a aquesta illa tan allunyada per a fer turisme: habitants de Sitges, ja eren acostumats a platges boniques. La raó per la qual hi havien vingut era una altra: el senyor Carles, professor de traducció i interpretació de llengua de signes a la Universitat Autònoma de Barcelona, venia a donar un curs de un any a la Universitat Federal de Santa Catarina, un dels dos complexos universitaris de l’illa, i el més gran centre d’estudis de llengua de signes en Llatinoamèrica. El Carles era casat amb una dona sorda brasilera, l’Alice, i amb ella tenia un fill, el Joan, o com tothom el deia, el petit Joan. El Carles s’havia refusat a deixar la seva família sola a Sitges per un any sencer, perquè justament l’Alice havia perdut la seva feina i al seu avis, el Joan, que tenia 8 anys, era massa petit per a viure tant de temps amb la família apartada per un oceà. A més a més, hi havia la possibilitat de que el Carles es quedés més temps a Florianópolis per a aconseguir un títol de post-doctor, el que encara no estava de tot decidit, però que no passava d’ésser acceptat per algun professor, aprovar en un examen i aconseguir-se algunes firmes per a que s’esdevingués realitat. Al cap i a la fi, el Carles ja tenia llest el seu projecte de investigació i només li feia falta que el presentés al professor que l’acceptés.

Hi ha música meravellosa a Catalunya A Catalunya hi ha música boníssima! Una de les coses que em fan estimar encara més aquesta llengua tan bonica que és el català és la música dels seus parlants. No parlo de la música popular, sinó del rock alternatiu d'aquesta regió culturalment interessantíssima. Alguns grups que he conegut aquest any són "El Petit de Cal Eril", "Manel", "Antònia Font" i molts altres. aquests tres són els meus preferits. M'encanta que Antònia Font canti les seves cançons en català mallorquí. Quan vaig començar a escoltar les seves cançons, no entenia gairebé res, però després d'un cert temps, vaig conèixer a un noi de Palma, que em va parlar en mallorquí i em va posar curiós i amb ganes de cercar més informació sobre aquell parlar tan diferent. Ara estic mirant una sèrie mallorquina a Youtube i, tot i que no pugui parlar com els personatges i el meu amic, podria dir que entenc tot el que diuen a la sèrie. 😱😂 Ja estic acostumat als articles salats i tot! Bueno, aquesta ha sigut la meva primera publicació en català a aquesta aplicació. Tant de bo pugui trobar gent que sigui interessada en la música catalana com jo! Una abraçada i bon Nadal a tothom!

Die Beziehung zwischen Tarotkarten, Meditation und meiner Selbstentfaltung Seit mehr als ein Jahr her, lege ich Tarotkarten. Ich benutze sie, um meine Selbsterkentnis und Selbstbewusstsein zu verbessern, weil sie mir beim Nachdenken und Selbsteinschätzung helfen. Für meine Freunde, lege ich auch die Karten, aber wann immer ich für andere Menschen die Karten lege, fühle ich mich anders, als wann ich sie für mich selbst lege. Also heute schreibe ich über meine Erfahrung mit dem Kartenlegen für mich selbst. Jede Karte repräsentiert einen Archetyp. Bei mir, geht das Legen mehr intuitiv als traditionell. Ich stütze mich oft auf den Eindruck, der die Bilder mir machen, um die Bedeutung zu ergreifen. Außer den Bildern, gibt es auch traditionelle Bedeutungen, die man durch das Lesen von Büchern oder bei Kurse lernt. Die habe ich durch das Lesen gelernt, weil an meiner Stadt gibt es keinen Kursus, an dem ich teilnehmen könnte. Interessanterweise, passen meine Intuition und die traditionelle Bedeutungen oft zusammen, jedoch sie wirken in unterschiedlichen Weisen. Meine Intuition hilft mir beim Bemerken von bestimmten Ausschnitte der Bilder, damit ich sie mit dem allgemeinen Zusammenhang des Hauptthemas in Beziehung bringe. Die traditionelle Bedeutungen aber sind da um mir eine übliche Ahnung aufzuzeigen, über die Archetypen und welchen Einfluss sie auf die Sache ausüben, worüber ich die Frage stelle. Beim Kartenlegen habe ich mehr über mich selbst erfahren und habe meine Beziehung mit mir selbst verstärkt. Es hilft mir auch bei der Meditation. Normalerweise, nachdem ich die Karten lege, meditiere ich eine Zeitlang und versuche über die Nachricht, die ich von der Karten bekommt habe, nachzudenken. Danach schreibe ich meine Gedanken in mein Tarottagebuch auf und lese es wieder am nächsten Tag, um nachzuprüfen, ob mir etwas Neues einfällt. Ich glaube, dass der ganze Prozess des Nachdenkens is was mir eigentlich hilft. Die Karten sind nur das Werkzeug, das ich dafür benutze, und die Meditation ist das Mittel. Doch wann immer ich die Karten für andere Menschen lege, geht es gänzlich anders, und darüber schreibe ich am nächsten Mal.